Les lliçons d'Arenys

Ahir vaig ser un dels molts catalans i catalanes que es va apropar a Arenys de Munt per tal de viure una jornada històrica per al nostre país. Avui, després d'haver paït i reflexionat totes les experiències d'ahir, m'agradaria aportar algunes reflexions sobre el referèndum que ens poden aportar coses de cara al futur.

1. Tenim un país ben viu. Que un diumenge de setembre milers de catalans d'arreu es desplacin a Arenys de Munt a observar un referèndum no vinculant en una petita localitat vol dir que alguna cosa bull a part de la societat catalana.
2. Bloc 1: si alguna cosa ha demostrat tot el procés d'Arenys és que en el tema essencial que afecta a les societats modernes, la llibertat, trobem al mateix bàndol PSC-PSOE, PP, Falange, caverna mediàtica espanyola...els mateixos arguments, la mateixa impotència, la mateixa por a la democràcia. Són de la mateixa pasta, i potser que ho tinguem en compte en un futur(i si pot ser en un present), a l'hora de decidir amb qui fer govern o a qui votar determinats projectes legislatius, com per exemple els Pressupostos no?
3. Bloc 2: igualment ha quedat clar qui són els qui en el moment de la veritat no posaran límits a la llibertat. ERC, CDC, EPM(ICV-Euia?), CUP i multitud de plataformes i entitats catalanistes o la premsa de casa(Avui, El Punt).
4. Són uns cutres: l'independentisme no és probablement el moviment polític més eficaç i cohesionat de la història, però compta amb una aliat de primera: Espanya. Són ells els qui han convertit una anècdota en un esdeveniment nacional i internacional, i són ells els qui facilitaran que això es vagi estenent com una taca d'oli.
   
5. Dribling: són uns cutres, com deia. I han anat amb tot: Falange, mitjans, Advocacia de l'Estat, TSJC, PP, PSOE...i ni així nanos. Per la banda s'ha colat la llibertat, i finalment es va poder celebrar el referèndum. Ni amb tot un estat totpoderós ha pogut amb la petita Gàl·lia catalana. Si no poden contra un poble de 8.000 habitants, menys podran contra un país.
6. L'Esperit d'Arenys: espero que l'expressió faci fortuna i es dugui a la pràctica. Ahir vam poder comprovar com entitats, plataformes i partits catalanistes que hem estat històricament enfrontats i incapaços de trobar espais de consens en tenim un de ben clar: la llibertat. Ahir caminàvem per Arenys simpatitzants convergents, cupaires, republicans...i ens saludàvem, rèiem, cridàvem plegats...semblava una orgia del catalanisme. Espero que n'aprenguem d'aquest esperit i que algun dia ens posem d'acord per a posar-lo en pràctica a nivell nacional.

I ara? Doncs que això no s'aturi. Referèndums a tort i a dret, i si pot ser que coincideixin uns quants en un mateix dia. Paciència, unitat, generositat i sobretot, valentia. La valentia que ens caldrà per a deixar-nos de ser partícips d'un marc d'autonomia clarament insuficient i amb greus dèficits democràtics. Deixem de jugar al seu joc.

Han guanyat tots?

La victòria de l'abstenció a les darreres eleccions al Parlament Europeu confirma la creixent desafecció de la ciutadania vers la classe política actual. Al marge d'altres elements determinants per a explicar aquesta abstenció(com la llunyania i complexitat de les eleccions europees), ha quedat clar que si els ciutadans no han votat és perquè cap dels qui els han demanat el vot els han convençut.

Es poden fer moltes valoracions d'aquesta desafecció actual dels ciutadans vers els polítics. Jo en destacaria, d'una banda, la sensació que els polítics no solucionaran els problemes de la gent. Fins i tot en una situació de crisi econòmica, els ciutadans han desistit d'anar a votar en part perquè creuen que cap dels partits tenen solucions per a una sortida òptima de la crisi.

Un segon element de desafecció és la manca de credibilitat dels polítics. Que si tots són iguals, que si mai compleixen allò que prometen... falsos, els veuen falsos. En aquest sentit és especialment emprenyadora la situació que es dóna just després de l'escrutini: tots els partits han guanyat! I la gent es pregunta: que no saben sumar i restar? Que potser es pensen que som estúpids?

Per a guanyar credibilitat els polítics hauran de canviar aquesta mena d'actituds. Parlar clar a la gent, i sobretot, no només ser sincers sinó semblar-ho.

I pel que fa als resultats d'ahir: en primer lloc, tots els partits van perdre. Van patir una derrota estrepitosa en forma d'abstenció. Dit això, són bons els resultats del PSOE? NO. Van perdre les eleccions i a distància, i això és un fracàs es miri com es miri. Dir que són el primer partit socialista europeu és com dir que en una cursa has quedat primer entre els coixos. Són bons els resultats de CiU? Sí, però tampoc per llençar coets, i més tenint en compte que venien d'uns resultats desastrosos. Són bons els resultats de ICV? No, senyors, heu perdut una mà de vots malgrat que hagueu reeditat l'eurodiputat. El mateix per a ERC. Baixar dos punts,perdre 70.000 vots i treure la meitat de vots a Catalunya que el PP de l'espanyolisme més ranci, es mirin com es mirin, no són uns bons resultats. En la situació actual, i en un context de fort creixent de l'independentisme i amb un gran candidat excel·lent, pot estar l'independentisme content en obtenir el 9,2% dels vots al Principat? Ningú ha pensat per què la desafecció vers Espanya no implica afecció vers l'independentisme parlamentari?

Deixem aquí aquestes preguntes mentre els líders polítics es van felicitant pels seus grans resultats. Ara bé, jo recomanaria a la classe política que si es vol guanyar la confiança de la gent canviï aquesta mena d'actituds, que no dignifiquen la noble tasca de la política.

1 de Maig de la crisi

Ha passat un nou primer de maig, i s’han repetit les imatges d’altres anys. La gran majoria de població va decidir passar el dia a la platja o a la muntanya, mentre una minoria, els de sempre, decidia recórrer els carrers de Barcelona i altres ciutats del país per a reclamar els drets dels treballadors i treballadores.

El fracàs d’aquesta jornada, fins i tot en un moment de crisi on molts ciutadans es troben en situació límit, obliga a fer un replantejament seriós sobre el sentit de l’actual model de l’ 1 de Maig, i més en general sobre el paper i el discurs dels sindicats de treballadors actuals. Ara bé, la situació és prou greu com perquè aquest 1er de Maig ens serveixi per a reflexionar sobre la situació econòmica i social en la qual ens trobem, una situació molt delicada.

Aquesta crisi està afectant greument a totes les capes socials, però de forma especial el jovent. Avui ja són 252.100 els joves de 16 a 24 anys que es troben a l’atur als Països Catalans. Si bé s’estan destruint llocs de treball a tort i a dret, els primers a rebre són els joves, doncs són el sector de la població on trobem feines més precàries i més temporalitat, i, per tant, els treballadors que es poden acomiadar amb més facilitat. En temps de bonança en comptes de fer les coses bé hem assolit un dels índex de temporalitat més alts d’Europa(55,6%), i ara veiem les conseqüències d’un model basat en la precarietat i la inseguretat laboral.

Els efectes d’aquesta crisi en el jovent van molt més enllà del món laboral. Les dades mostren també que la taxa d’emancipació juvenil, que tenia una línia ascendent des de l’any 1999, ha baixat notablement els darrers mesos, dificultant encara més les capacitats del jovent català de contruïr el seu propi projecte vital al marge dels pares.

Convé recordar, també, que en gran mesura la nostra incapacitat per a una sortida ràpida i amb garanties d’aquesta crisi es deu, en gran mesura, a la situació de dominació política i econòmica a la qual Espanya ens té sotmès. La Generalitat de moltes paraules i pocs fets, no disposa de les competències ni els recursos per tal de fer les polítiques necessàries per a paliar els efectes de la crisi, mentre el govern espanyol no només no té voluntat de solucionar els nostres problemes, sinó agreujar-los encara més amb la contínua sagnia, el robatori que representa el déficit fiscal que patim.

Per tant, passat aquest 1 de Maig de 2009, convé que dia rere dia el jovent alcem la veu. I ho farem per a denunciar la farsa d’un model econòmic basat en l’especulació i l’enriquiment d’uns pocs, així com els enormes costos que representa per nosaltres la submissió a Espanya. Ja n’hi ha prou de tanta broma, s’ha acabat el bròquil.


* Article publicat al Desperta Sants, la revista de les JERC de Sants-Montjuïc

El dret a l'autodeterminació, a debat

Permeteu-me que no escrigui de moment sobre els esdeveniments d'aquest cap de setmana, doncs se n'ha parlat molt, probablement massa. Ho faré quan es calmi una mica tot plegat i es puguin fer reflexions pausades i amb certa distància.

Avui us presento el seminari sobre el dret a l'autodeterminació, que Estudiants en Acció munta a la UPF i que duu per títol "El dret a l'autodeterminació, a debat". Durant sis setmanes desfilaran per la UPF persones veritablement interessants i plurals en ideologia i especialitat per tal de debatre sobre aquest dret i sobre les seves vies d'aplicacio aquí i ara.

Programa:

I. 1a Sessió(28 d’abril), Aula 20.051 (Jaume I): presència de les entitats organitzadores, degà i director del seminari.
a. Benvinguda i entrega de material
b. Presentació del seminari. Jordi Muñoz(coordinador)
c. Introducció: dret a decidir i dret a l’autodeterminació. Jaume López(Professor associat de Ciència Política a la UPF, fundador de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) i President de l'Associació Catalana de Professionals (ACP).

II. 2a Sessió(5 de maig), Aula 20.051 (Jaume I): a càrrec de Klaus Jürgen Nagel(professor agregat de Ciència Política a la Universitat Pomeu Fabra)
a. Història i teories del dret a l’autodeterminació

III. 3ª Sessió(12 de maig), Aula 20.051 (Jaume I): a càrrec d’Alfons López Tena(notari, ex-vocal del Consell General del Poder Judicial i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes)
a. Perspectives jurídiques del dret a l’autodeterminació

IV. 4ª Sessió(19 de maig), Aula 20.051 (Jaume I): a càrrec d’en Jordi Muñoz
a. La societat catalana i el dret a l’autodeterminació

V. 5ª Sessió(26 de maig), Aula 20.051 (Jaume I): a càrrec d’Anthony Gilliand(doctorand i becari del Departament de Ciències Polítiques de la UPF) i Uriel Bertran(Diputat al Parlament de Catalunya)
a. El dret a l’autodeterminació a la UE
b. El precedent de Montenegro

VI. 6ª Sessió(2 de juny), aula 40.004 (Roger de Llúria): Taula rodona política: cap a l’autodeterminació?
a. Plataforma pel Dret a Decidir(PDD)
b. Cercle d’Estudis Sobiranistes(CES)
c. Departament de Governació de la Generalitat de Catalunya
d. Jordi Muñoz, coordinador del seminari

Les sessions es faran els dimarts de 17 a 20 hores al Campus de Ciutadella(mapa). Es podrà convalidar per 2 crèdits de lliure elecció de la UPF i serà gratuït.
Per a inscripcions i més informació: estudiants.enaccio@upf.edu

Recta final pel finançament

S'acaben les vacances de primavera, i sant tornem-hi amb les energies renovades. El panorama polític està enrarit i sembla que tot són males notícies(acomiadaments, tancament d'empreses, col·lapse de serveis socials, un finançament que no arriba...) i que les úniques alegries per a la gent d'aquest racó del món siguin les proeses d'aquest Barça.

Vénen mesos mogudets, amb eleccions europees incloses, on es resoldran temes cabdals per al futur del país. D'entre aquests en destaca la negociació del nou sistema de finançament de Catalunya. Després de més de mig any d'endarreriment, sembla que s'apropa ja la proposta definitiva del govern espanyol per al finançament català, i la decisió que prenguin en aquest afer els partits polítics determinarà en gran part la política catalana per als propers.

L'actual sistema de finançament significa l'asfíxia d'aquest país i el bloqueig al seu desenvolupament. Els efectes del clamorosament injust dèficit fiscal de prop de 22.000 milions d'euros encara es noten més en temps de crisi, davant la qual el Govern de la Generalitat no pot fer-hi front amb garanties sense recursos.

S'apropa un moment decisiu, i és important que els polítics decideixin pensant en els ciutadans i no pas en clau de partit. No poden badar, i han de negociar fins al final. Però quan tinguin la proposta definitiva sobre la taula, han de tenir molt clar que és millor un no acord que un mal acord.

Esquerra Republicana tindrà un paper rellevant en la resolució d'aquest afer. El partit estarà a l'alçada de les circumstàncies i defensarà sempre els interessos del país i dels seus ciutadans. I ho decidirem entre tots, doncs així vam creure que decidiríem la posició del partit en els temes claus de país.

Esquerra Independentista ha presentat avui 1.114 de companys i companyes que volen convocar un referèndum intern per a decidir la posició d'ERC sobre el finançament. Novament, Esquerra mostrarà a la societat catalana que és un partit diferent. No només perquè aposta sense complexos per la llibertat del país, sinó també perquè és l'únic partit veritablement democràtic. Ens hi juguem molt, i és important que ho decidim entre tots.

Veu, sortida, lleialtat i el senyor Vendrell

Llegeixo al diari Avui que “Vendrell convida els crítics a marxar”. Enhorabona. La seva actuació la lamento profundament, i crec que s'equivoca. Probaré d'argumentar-ho de forma clara i reflexionada.

Que Esquerra està en un període complicat és obvi. Molts ciutadans no han entès la seva aposta estratègica i la seva tasca a les institucions. Aquest distanciament s’ha traduït en la progressiva pèrdua de vots a les eleccions, tendència que no s’ha pogut revertir fins ara. Aquest malestar no només s’ha fet notar al seu electorat, sinó que ha fet possible a conformació de sectors renovadors dins el partit, avui units sota Reagrupament Independentista.

Davant de comentaris tan desafortunats i poc reflexius com els de Vendrell, provarem d’analitzar la seva veracitat d’una forma un xic més pautada i seriosa. Albert O. Hirschman, al seu llibre Exit, Voice, and Royalty: Responses to Decline in Firms, Organizations, and States explica que quan els membres d’una organització observen un deteriorament dels serveis i béns que reben, poden donar-se dos factors: sortida i veu. Sortida fa referència a allò que encoratja el senyor Vendrell, marxar de l’organització. Veu fa referència a queixes i protestes fetes pels descontents amb la intenció de millorar l’organització.

L’autor explica que hi ha organitzacions que fomenten la veu i d’altres que en fomenten la sortida. Als partits polítics competitius s’hi pot donar tant la sortida com la veu, però, com assenyala Hirschman, sovint són alternatives contraposades. La sortida és sempre l’opció fàcil, doncs comporta pocs costos addicionals . En canvi, la veu requereix assumir uns costos alts i l’acció col·lectiva(i amb els problemes que se’n deriven, com els free-rider).

L’autor defensa que sempre és millor la veu que la sortida, doncs la primera és més informativa i és l’única que permet la millora del sistema des de dins. La veu no només permet millorar l’organització des de dins, sinó que també desincentiva a la sortida dels descontents.

El tercer concepte clau que fa servir Hirschman és la lleialtat. Aquesta fa referència vincles especials amb l’organització, de tipus emocional. Exerceixen de forta barrera informal a la sortida i incrementa les possibilitats de veu.

Recapitulant, la veu i la lleialtat són dos elements clau dins d’una organització, en aquest cas política, en un context on una part dels seus membres i el seu electorat està descontent amb la seva acció. Aquestes permeten millorar l’organització per dins, i a més eviten la sortida, que comportaria una organització més feble.

Així doncs, i en base als arguments aquí presentats molt influents en les teories de l’acció col•lectiva modernes, el senyor Xavier Vendrell no només no hauria de convidar a la gent d’Esquerra Independentista a marxar, sinó que ens hauria d’agrair la feina que estem fent, dins la lleialtat que sempre hem mostrat vers el nostre partit, que pretén millorar la nostra organització i evitar la sortida d’aquesta per part de militants i votants.

Catalans d'arreu, independentistes tots